La Riera de Canyet en el sector de Bufalà.

L´antic camí de Pomar o camí dels Contrabandistes, era la línia imaginaria que separava la Badalona pagesa de la Badalona industrial, aquell vell camí es avui l´autoestopista B 20. 

A partir de 1924, es va començar a urbanitzar des del camí de Pomar cap a Dalt la Vila i tots els conreus, les masies i les parcel-les que fins llavors havien estat considerades del barri de Canyet, pesaren a formar part del barri amb nom de la Masia de Can Bufalà. 

Tres anys desprès, també es va començar la planificació del sector del Turo d´en Roses, coincidint els dos sectors en l´urbanització dels carrers a partir del 1927 i també amb els dos costats de la  riera, una expansió que actualment encara no està totalment resolta.

Les cases construïdes en aquells anys, eren de planta baixa i pis, encara avui a la riera en resten de l´època, a totes elles el raser de la planta baixa, està aixecat mes d’un metre del nivell actual de la riera, aquesta diferencia d´alçària era necessària per evitar l´inundació del rierol, quant l´aigua baixava impetuosa des de la muntanya fins al mar, varies vegades a l’any per aquella llera. Durant les pluges s´utilitzaven uns taulons o passeres de fusta que servien per travessar la riera d´un costat al altre durant les riuades, a partir del cobriment del rierol s´acabat el problema i valgui la redundància “ es aigua passada “

El Foment de la Propietat al 1916, tenia l´intenció de construir unes cases de tipus econo-mic amb una certa qualitat, per aquest motiu va prendre la decisió de realitzar 2 cases de mostra, que foren construïdes als nº 573 i 575 de la Riera, a remarcar que a les façanes i destacava un tractament d´estil Secessionista Vienès mol actual en aquells moments. 

El concepte no va quallar i l´iniciativa va morir abans de ser una realitat, i mai es conegué la serva acceptació publica. Malauradament aquestes cases foren enderrocades al 1985 i en el seu lloc, es va construir un anònim bloc de varies plantes de pisos. 

Les antigues naus de la fabrica de Can Gussi,continuen con una Residencia per persones de la 3ª edat des d`el 1912, a remarcar la darrera reforma del 1990 amb una millora total a tots els serveis de la Residencia Roca i Pi. 

Després de l´expropiació i enderroc del Convent del Pares Agustins i de la masia de Can Gual, tots aquests terrenys pesaren a propietat municipal i seguidament foren parcel·lats i urbanitzats amb carrers i places, entre elles el Parc municipal dedicat al pintor badaloní en Joaquim Torrents i Lladó en el terreny amb façana a la Avinguda. de Martí i Pujol, es un parc de 0, 81 ha. està enjardinat i disposa d´un arbrat formant per Pins, Roures, també Palmeres i diversos arbustos tradicionals a la zona, va ser inaugurat al 1999 i es molt utilitzat per el veïnat de Bufalà.

També a la mateixa Avinguda existeix del Parc de Can Barriga, creat  als anys de 1998 com a prova pilot,per d'utilització de les aigües freàtiques del sector i destinades al reg dels terrenys del Parc i a les també Escoles situades al seu costat 
 El veïnat de Can Marot, es el grup de vivendes situat entre el Parc i l´autopista C-31, totes de planta baixa i pis, i amb un dels possibles badius mes llargs de la ciutat,que van des de la riera fins al final del pati, en que salvant un el desnivell es de uns 15 metres d;altura, amb llinda amb el carrer Tànger, durant els anys de la guerra civil, aquests veïns es varen construir uns refugis per protegir-se dels bombardejos aeris.
Altres veïns de la riera, durant aquest període aprofitaven l'entada a la canalització de les aigües  pluvials, realitzada durant el 1925 com a recer de les incursions aèries. La entrada era de grans dimensions, a fi d´accedir-hi els carros per retirar la sorra, que arrastraven els aiguats des de la muntanyà, estava situada enfront de la masia Ca l´Andal i desapareguda al realitzar el cobriment total de la riera .

Aquesta  barriada  ha  estat sempre un barri treballador i sense industries remarcables, amb les excepcions de la fabrica de ceràmica refractaris “ Can Vitriolo” a la Riera de Canyet segons el  planell de Jaume Sola del any de 1878, la fabrica textil de seda i coto d´un litúrgic de Can Gussi (1899 /1912) que es avui la Fundació Roca i Pi, uns tallers dedicats a la mecanització de peces per cotxes (1935 /1940) situats en el triangle dels carres de Jaume Passerell i el de Nova Cançó i que a partir del 1940 es va transformar en la empresa Pedrós y Soler, dedicada a la fabricació de fogons i estufes de petroli “ Focus “ i també avui desapareguda. .
A principis del 1945, es va posar en marxa Can Churruca dedicada per la fabricació de refractaris d´argila, per la protecció i manteniment del calor en els forns, va ser la pionera  d’aquest tipus de material refractari a tota la península, estava situada al c/ Independència  cantonada amb Baldomer Galofre i durant la dècada de 1975, es va traslladar fora de Badalona. Desconeixem si podia existir algun tipus de la relació o coexistencia entre Can Vitriolo del any 1878 i Can Churruca del 1945, unes empreses que varen dedicar-se al mateix producte, amb 69 de diferencia.  
La construcció del pas elevat de l´autopista B-20, va crear una línia imaginaria que separa el barris de Bufalà amb Coll i Pujol i també amb Dalt la Vila. 

30 = Joan Deulofeu i Arquer l´autor del Aeri del Port de Barcelona.

A la dècada del 1965 i passejant per la Barceloneta, en vareig fixar en la Torre del Aeri del Moll de Barcelona, quelcom que fins llavors mai me havia cridat l´atenció.

La tafaneria per saber la seva historia en va portar al nostre conciutadà, l´enginyer en Joan

Deulofeu i Arquer, aquest enginyer badaloní, va néixer al desembre de 1899, com a tercer fill d´una família, en que finalment en foren onze els germans.

Va estudiar amb el Germans Maristes del c/. del Temple, com normal a l´època per les cursar el Peritatge a l´Escola Industrial de Terrassa i seguidament va cursar els estudis universitaris i va estar Llicenciat al 1921.

Ràpidament va començar a treballar i desembagular els seus coneixements a l´empresa “Torres Herreria y Construcciones “ una de les millors empreses del ferro a Catalunya.

Amb un equip de 4 auxiliars va realitzar el projecta i planells del Mercat Central de València, el garatge de Monestir de Montserrat, l´estructura metal-lica per l´edifici de Telefònica ( va ser la primera de la Península ) l´edifici “ El Fènix Espanyol “

                                Marquesina de l´estació de Portbou al 1930               FERROPEDIA

Durant el 1929 va sorgir el reconeixement a la seva vàlua, al ser escollit per realitzar el Projecta i Direcció de la Marquesina de l´Estació de Portbou,on també hi participava l´equip

de l´enginyer francès en Gustavo Eiffel. Aquesta marquesina de ferro i vidre situada al pas fronterer entre Espanya i França es va construir per substituir l´existent des de 1870.

El 4 d´abril de 1929, va rebre la carta conforme estava proposat per confeccionar els planos
nos i dirigir les obres de construcció del "Transbordador Aeri del Port de Barcelona ",de uns 1300 metres de llargària des de la  Barceloneta fins els  jardins de  Montjuïc, creuant tota la dàrsena del moll de Barcelona i superant un desnivell de uns 86 metres.

A fi de dedicar tota l´atenció al nou projecta, en Joan va decidir abandonar el seu càrrec a   " Torres Herrerias " i concertar tots els esforços a la realització del Transbordador Aeri.

El motiu era que aprofitant la celebració de l´Exposició Universal de Barcelona durant aquell 1929, es podria posar en funcionament un transport aeri per cable sobre el moll de la ciutat, encara que realment els treballs d´execució No varen finalitzar fins a mitjans del 1931, data que va començar a funcionar el Transbordador.

Consta de dues grans torres d´estructura totalment metàl·lica, la Torre de Sant Sebastià de 80 mts. amb  tres  creus de tirants i una plataforma que alberga un restaurant i l´estació per les cabines, en quant a la Torre de Jaume I de 107 mts. i considerada de les altes del mon en aquella època,disposa de dues plataformes a diferent altura i amb la mateixa activitat de restauració la mes baixa i per les cabines la superior.

Finalment  una  plataforma  recolzada  totalment amb la muntanya de Montjuïc, es l´estació 
motora i esta situada a 56 mts. sobre el nivell del mar.

Durant la guerra civil el transbordador va ser tancat, els cables retirats i les torres es van convertir en un lloc estrategig per la defensa del port de la ciutat.

                   

                                 Vista general del Aeri des de Miramar al 1932           foto Telefèrics 

A partir del 1958 la " Societat Telefericos de Barcelona ",es fa càrrec de les instal·lacions i després del seu condicionament i restauració, el 20 de maig  de 1963 es torna a posar en marxa el Telefèric amb un servei similar a la del 1931.

En Joan Deulofeu edemes de ser un excel·lent enginyer, també era un bon polític com va demostrar encapçalant i guanyant a candidatura d´Esquerra Republicana en les eleccions de 1934, va ser alcalde Badalona uns vuit mesos, arran dels fets del mes d´octubre, quant

va ser empresonat i deportat al vaixell Uruguai, asclat al port de Barcelona junt  amb tot el govern de la Generalitat, fins i tot el president Lluis Companys havia va proclamar l´Estat Català de la República Federal Espanyola. Per malaltia va ser posat en llibertat 3 mesos després de la detenció .

Amb el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936, en varen ser restablerts i restituïts tots els càrrecs que ocupaven abans del seu empresonament. 
Malauradament la tuberculosis que li havien detectat durant el seu empresonament, no li va permetre tornar al càrrec de Batlle i que va deixar voluntàriament. Va ser substituït per en Frederic Xifre, un alcalde ignominiosament afusellat per el govern i/o dictadura de Franco.

Curiosament com alcalde de  Badalona, havia nomenat secretari especial a  l´Andreu  Nin, que abans havia estat el secretari personal de Lev Trotski i també fundador del P.O.U.M.

Durant la guerra civil de 1936 / 1939, va col-laborar amb un càrrec rellevant a la Comissió ´ 
" Industries de Guerra ", amb la derrota de la República es va exiliar a França poc temps, motivat per l´abans progressiu del feixisme a tota Europa 

Com altres catalans i acompanyat amb la seva esposa, va marxar en  direcció a  Colòmbia, i es va establir a Bagotà i llavors va començar de nou i amb noves feines, professor naval, etc..etc... fins aconseguir ser anomenat cap del departament tècnic de la fabrica “ Talleres Centrales “ una de les mes importants empreses metal·lúrgiques de Colòmbia.

Desgraciadament en un tragit accident d´aviació, ocorregut el 16 d´agost de 1949 en aquell, pais i varen morir-hi el jove matrimoni badaloní de Joan Deulofeu i la seva esposa.

31 = Carles Casagemes i Pablo Picasso a Cal General

El pintor Carles Casagemas i Coll, (Barcelona 1880 / Paris 1901) va nàixer en una família benestant de Barcelona, disposaven de casa d´estiueig a Sitges i el Mas de Cal General amb terres de conreu a Badalona, la seva germana Lluïsa Casagemes ( 1863 / 1942 ) una coneguda i virtuosa compositora de musica amb mes de 200 obres catalogades, entre elles l’opera Schiava e Regina i el concert Crepúsculo,

En Carles Casagemas era un pintor modernista i molt assidu al cenacle cultural Els  Quatre Gats , on va tenir una íntima amistat amb Pablo Picasso quan aquest retornà a Barcelona, després de la convalescència a Horta de Sant Joan al 1889 i la frecuencia en assistir  a la nova Cerveseria  inaugu-rada al 1886 i també el lloc de la primera exposició individual de Picasso.

També varen compartir l’estudi que Casagemas ja tenia a Barcelona i les diferents estades a Cal General de Badalona, encara que mai varen tenir inspiració per a pintar quelcom a la nostra ciutat, segons afirmava el poeta i amic de Picasso, en Josep Palau i Fabre.Durant aquets anys també en Carles Casagemes va formar part del Grupo Azafrán, que durant el 1893 havien fundat l’Isidre Nonell, en Joaquim Mir, en Ramón Pichot i altres, totes aquestes vivències serviren per definit en part la seva personalitat.

Durant l¨Exposició Universal Paris 1900  els  2 amics varen assistir junts compartin l´estudi  l´Isidre Nonell al nº 4 de la Rue Gabriele a Montmartre el mateix Nonell va qui els presentes a la Germaine, una model que sense utilitzar gaire la veu, destacava per la seducció irresistible del seu cos i la seva actitud una mica ninfomana i el constant canvi d´amics, aixo va ser l´inici de una historia d´amor i per que no de un suïcidi.

Al desembre  tornen a Barcelona  per passar junts les festes de Nadal , aixo va aixecar  el rumor que Casagemes estava enamorat del seu amic Picasso i per aixo el seguia atot-arreu.

La realitat era que Carles estava bojament enamorat d´ aquella model, i al no ser correspost va quedar sumit en una gran depressió, que procurava refutar amb l´alcohol i drogues. Per evitar-li aquesta  pro-
gressiva obsessió, el seu amic Picasso, el va convenç-se de anar a Màlaga, a pesar las per festes amb companyia de  tota la seva família i en un ambient totalment diferent al que estava acostumat.  

Passades les festes Picasso marxà a Madrid i en Carles cap a Barcelona. desprès de una forta discussió, de la que ignorem els motius, si mes no, creiem que podi havia descobert que Picasso i la Germaine eren amants. Desprès de restar uns dies a la ciutat Comtal, en Carles marxà de nou a Paris, on va demanar-li al seu amic Pallarès si podia residir en el seu estudi del 130 del Bulevard de Clichy.

Uns dies desprès en Casagemas va invitar a sopar als seus amics el pintor Manuel Pallarès, l´escultor Manolo Hugué, el crític d’art en  Frederic Pujolà i el col·leccionista Alexandre Riera, i també a dues noies, la Germaine, el seu amor irresistible i la seva amiga Odette, una dona molt xerrameca per no dir res, la cita era al bistrop del cafè de l'Hippodrome del mateix Bulevard de Clichy i la data el 17 de febrer de 1901, bastant nevat a Paris 

Arribat quasi al final del convit, en Casagemes es posà dret i dona uns papers a la Germaine per llegir-los, de cop es treu una pistola i sense mes li dispara un tret, que sortosament no va tocar-la, ella es va amagar al darrera de Pallarès, i al moment s’escolta “pour moi“ i un segon tret, llavors en Carles Casagemes va caure damunt de Manolo Hugué (un succeís del que mai es feren comentaris)  

En Carles Casagemas va ser assistit al Hospital Bichat de la Portè de Saint Ouen, on va morir unes hores desprès en el mateix centre sanitari. Va ser enterrat en el sector antic del Cementiri Parisien de Saint Ouen, on encara i resta la seva tomba, que curiosament el nom de Casagemes esta escrit amb J,

Son varies les versions relatives a l’afer " del suïcidi de Casagemes” bona part de les notes ressenyades anteriorment, han estat comprovades in situ per autor del present escrit, que durant varis anys va tenir domicili propi a Sant Ouen.

Realment quina era la veritat de Casagemes, era Impotent, era Homosexual o patia algun  trastorn Mental, ni la mateixa Germaine va saber concretar-ho mai.

Sempre ha estat un misteri que tot i l´encegament i/o, la convivència de Casagemes amb Germaine ....... ella continuava sent l´amant de Picasso i altres, finalment es va casar amb Ramon Pichot, amb qui va viure fins la mort del pintor al 1925 i que acceptes posteriorment ajuda econòmica de Picasso.
En el moment del suïcidi de Casagemes, el pintor malagueny estava a Madrid i va quedar fortament afectat per el dramàtic succés .
Una exposició realitzada per Picasso el 1901 a la galeria Volart, va presentar-hi  un quadre pintat urgentment anomenat “ Don Tancredo“ i dedicat al seu amic en el que va recórrer al simbolisme de cinc cavalls i Don Tancredo que sol i quiet davant un brau representava el valor de vèncer ell sol, cinc eren les persones que sopaven amb en Carles quan es va suïcidar i, també cinc són els espectres d’un poema escrit en la seva joventut per Casagemas, mai podrem saber la veritat .......... o es que Don Tancredo representava la lluita de Casagemas per sortir de la seva homosexualitat, real o imaginaria que es comentava en aquella época ,
Aquesta pintura havia desaparegut a la mateixa galeria i no estava firmada, llavors el pintor encara no firmava tots els treballs, sols es sabia que tenia el nº 63 del catàleg de la exposició, escrit per el galerista Volart al darrera, era la base de seva identitat. Segons ens constata Eugènia Tusquets en el seu comentari " El Cuadro perdido de Picasso " del diari El Punt  del 27/1/2008, durant el 1992, en uns encants de Paris, un brocanter va trobar aquesta tela i des de 1999 esta autentificada per la seva filla Maya.Picasso.

Es comenta que l´epoca Blava del mestre, comença amb l´influencia el color blau del cadàver de Carles Casagemas, que va plasmar en els seus 3 quadres al·legòrics i anomenats “  La Muerte de Casagemes i El Entierro de Casagemes “ amb això començà a mostrar Picasso el seu pas al  període Blau, curiosament aquest canvi succeeixi precisament per la tristesa que li comporta el suïcidi del seu bon amic Casagemes. Dos anys desprès al 1903, Picasso, tornà a recordar el seu amic amb el quadre “La Vida“ un retrat de Casagemes i Germaine nusos, esta exposat en el Museu de Cleveland.

Una pregunta que sempre quedarà sense resposta, fins on hagués arribat aquell jove pintor que als 20 anys es va llevar la vida voluntàriament, àuria arribat a ser un geni com Picasso o un referent com Nonell, Mir i altres pintors de l´època.

Va ser un artista bastant complert per la seva joventut, va pintar, va escriure poemes, també es comenta d´alguna peça teatral que s’ha perdut, per sobre tot va participar al moviment bohemi de finals del s. XIX i principis del s.XX.

Les darreres vinculacions de la família Casagemes amb Badalona, es corresponen a la sol·licitud que les tres germanes, Josefa, Mercedes i Lluïsa Casagemes,varen demanar a l’Ajuntament durant 1917, per parcel·lar i urbanitzar el sector de Cal General, al barri de Casagemes .

34 =El president Manuel Azaña i la seva vivència a Badalona

L advocat, escriptor i polític en Manuel Azaña i Díaz , va ser presentat a la Margarida Xirgu, durant la lectura de l’obra “ Mariana Pineda “ pel seu autor en Federico Garcia Lorca, realitzada en el Teatre Eslava de Madrid al 1927, encara que l’obra es va es-trenar al Teatre Goya de Barcelona.

La curiositat de conèixer una Lògia mesònica porta a Dn. Manuel a formar part  al 1929.

Al desembre de 1930 es va realitzar un pronunciament militar  a Jaca, en que els capitans Galan i Garcia Hernández foren empresonats i afusellats, Azaña es va quedar amagat a Madrid seguin les ordes del seu propi partit Acció Republicana que havia fundat al 1925.

El 14 d´abril de 1931, quant la bandera republicana presidia la Cibeles, Dn. Manuel es requerit, primer com President provisional del Consell de Ministres i desprès com a Ministre de la Guerra, fins

les eleccions de novembre de 1933, en que va ser subtituit de Ministre i sols es mantingué de Diputat,

Els germans Àlvarez Quintero, recomanen a Margarida Xirgu el treball escrit al 1928 per Azaña “ La Corona “, que es acceptada i estrenada el 11 de desembre de 1931 al Teatre Goya de Barcelona, on va ser una mes que discutida representació, amb el públic totalment fred i distes, en contrapartida quan es estrenada a Madrid a l´abril 1932, també per la Xirgu va ser considerada un clamorós èxit.

En aquells moments la Margarida Xirgu era considerada una actriu molt polititza-da,per les seves estrenes “ Mariana Pineda “ de Garcia Lorca, “Fermin i Galan” d’Alberti i la “Corona” d’Azaña.

El 6 d´octubre 1934 el President de la Generalitat de Catalunya, en Lluis Companys, proclama la República Catalana i el governador militar general Batet, es nega a complir les ordres i sufoca l’intentona utilitzant les forces militars a les seves ordres. 

Aquells dies es trobava a Barcelona en Manuel Azaña, que va ser detingut i acusat de còmplice del cop revolucionari i empresonat als vaixells de guerra Alcalà Galiano i/o Cadis. Per aquest motiu la Margarida Xirgu ofereix la seva casa del c/. de Santa Madrona nº 118, a la esposa i familiars del detingut, per poder resta a prop seu, mentres segueixi detingut.  

En Manuel Azaña accepta l´hospitalitat i quant surt a de la presó el 28 de desembre de 1934, passa uns dies a Badalona, a l’espera i preparació de la seva tornada política, formant una aliança amb els partits d’esquerra.

La coalició de partits o Front Popular, es guanyadora de les eleccions i Manuel Azaña es l´encarregat de formar govern i el 11 de maig de 1936 es elegit President de la República Espanyola.

Mes tard al mes de juliol visita Barcelona i, te un fort enfrontament amb el President  Companys, que mai va perdonar al president Azaña, la seva intervenció mai aclarida, dels enfrontaments i afusella-ments a les “Casa Viejas de Cádiz” fets ocorreguts al gener de 1933, una situació personal mol desagradable, durant la llarga convivència del Govern de la República a Barcelona de 1936 / 1938.

La seva  marxa cap a l’exili, el porta a França on dimiteix com a President de la República. 

La guerra esta perduda i la seva salut es cada dia mes delicada, ell i la seva esposa son evacuats amb ambulància i les autoritats franceses els traslladen a Vichy i finalment a Montauban, lloc on el President Manuel Azaña va morir el 3 de novembre de 1940 al Hotel du Midi, va ser enterrat al dia següent  seguin la seva voluntat de No ser mogut del lloc on moris. 

El mariscal Pétain va prohibir que fos enterrat amb honors de cap d' Estat i sols va accedir que fos cobert amb la bandera espanyola, a condició que aquesta fora la bicolor de l´espanya  nacionalista, i 

de cap manera la de la República. L'ambaixador de Mèxic va decidir llavors que fos enterrat amb la bandera mexicana. Segons explica a les seves memòries, Rodríguez li va dir al prefecte francès: 

"El cobrirà amb orgull la bandera de Mèxic- Per a nosaltres serà un privilegi; per als republicans, una esperança, i per a vostès, una dolorosa lliçó".

05 = Badalona i els seus tres primers Teatres

De nou a Badalona s’escolten rumors d’estrall i lamentablement cada vegada que succeeix, al final acaba sent una realitat per la lentitud en prendre bones solucions.

Voldríem posar una petita remembrança als 185 anys del cafè de Can Clarós i/o dels 153 anys del primer teatre de la vila, que va ser el Teatre Badalona, situat al c/.del Pinzell cantonada c/.Real.

Can Clarós era un café abans dels anys de 1830.

Al primer terç del s. XIX. existia al carrer del Pinzell amb el carrer Real, un cafè molt popular i conegut per Can Clarós, punt de reunió de la majoria dels vilatans i centre de les tertúlies de la vila, especialment desprès de l´arribada del tren al 1848.

El tema principal, era sempre de caire sindicalista per els treballadors, i polític per els que presumien de lletraferits, també començaven a tenir presència els seguidors del mestre Clavé i les corals obreres, recordem que al cafè de Can Clarós varen sorgir els grups corals La Badalonense i el Cor Alba, també altres tertulians al 1857 i varen fundar el Casino “ El Siglo “ una societat recreativa de caire festiu i de mol poca duració.

El Casino Recreativo del 1862 va fer realitat el primer teatre local.

Seguint la dèria de reunir grups amb un objectiu cultural o polític, al 1862 es formà a Can Clarós un cenacle que posteriorment es transforma en el Casino Recreativo, que fins i tot quasi va anul·lar el nom del popular cafè de Can Clarós i a partir de llavors es va coneixer amb el nom del llogater.

Aquesta societat va aconseguir que la gran sala del cafè, es partís en dos espais diferents, l’accés i el café per el carrer del Pinzell i seguidament en direcció interior una sala del teatre a la italiana, en forma de ferradura una idea bastant avançada a la seva època i que millorava moltíssim l’acústica, aquest nou local constava de la platea al nivell del carrer i 2 pisos amb files de butaques al fondo i laterals amb una sola fila, va ser inaugurat al 1865 amb el nom de Teatre Badalona i té l´honor de ser el primer teatre de la vila, que llavors sols tenia uns 11,500 vilatans.  

Col·loquial ment era conegut per el teatre de Can Guim, uns anys desprès li varen canviar el renom de Can Guim per la Merdosa, degut a la deficient netedat del local.

Quasi a finals del 1868 va ser inaugurar el Teatre Zorrilla el 2 ª teatre de Badalona i durant el 1886  es va inaugurar el 3ª coliseu o Teatre Español avui desaparegut,  i situat al c/ del Mar nº 20, propietat de Santiago Amat  de renom L’Americano

.

El Centre Montserrat de 1890 a 1924,

Al 1890 una societat recreativa, amb un altre caire polític i cultural es va insta-lar i ocupar el el lloc del Casino Recreativo, aixoplugant a tots els antics socis i llogaters, en el nou Centre Montserrat, aquesta flamant societat era portadora de modernitat i noves idees de funcionament, tal com ha quedat a la  pales a la façana del carrer de Sant Anàstasi on encara resten part dels esgrafiats originals amb l´anagrama del Centre de Ntra. Sra. de Montserrat i noms de coneguts compositors universals.

Una  Assemblea  Extraordinària  durant  l’any 1924, va  servir  per aprovar que el  Centre  Montserrat s´adheria totalment a la Lliga Regionalista, desprès dels diversos contactes que havien estat mantenint ambdues juntes.

Centre Catalanista Badaloní  de 1924 a 1932,

A partir d´aquella fusió entre el Centre Montserrat - Lliga Regionalista i el canvi de nom per Centre Catalanista Badaloní, els seguidors  de la Lliga Regionalista varen poder disposar de una seu, que no tenien a Badalona i varen prendre la decisió donar-se a conèixer, aprofitant l´entesa que creien tenir amb la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada al 1923 i que duraria fins la dimissió del general.

Aquella entesa imaginaria sols existia per una minoria, i no passaria mol de temps per comprovar que la finalitat del General, era no acceptar cap objecció  i, anular total- ment qualsevol tipus o moviment de caire catalanista, principalment els sorgits a  partir de la Mancomunitat Catalana, fins i tot va clausurar els locals de la Lliga, entre ells de de Badalona, fins a la caiguda de la Dictadura a primers de 1930.

Esquerra Republicana de Catalunya de 1932 a 1939.

El partit d´Esquerrada Republicana havia estat fundat al març de 1931, en el Ateneu de Gracia i ratificat en el Foment República de Sants, amb el nom de Partit República Socialista de Catalunya, les prensions internes dels grups republicans, assoliren que finalment  es  reconegués  el  nom  oficial d´Esquerrada Republicana de Catalunya.

A casa nostra va començar a prendre força el partit d´Esquerra Republicana a partir del 1932 i la primera iniciativa va ser poder disposar de local social. Aprofitant  el  delicat moment que travessava la Lliga, ambdues juntes es varen posar d’acord i acordaren una adhesió, millor dit una fusió total i a partir de llavors el local es va convertir en la seu d´Esquerrada Republicana de Catalunya a Badalona.

És important remarcar que una part del socis del Centre Catalanista no varen acceptar aquella fusió i varen mantenir-se amb el mateix nom i sense local propi, al desembre de 1933 s´establiren al carrer del Canonge Baranera, i en aquest  nou local es varen dedicar a fomentar els balls de saló, aquesta societat recreativa es va popularitzar amb el nom de “L’Era” fins que a la dècada de 1960, va desapa-
rèixer totalment.

Circulo Católico es partir de 1939, un café amb teatre del s. XIX.

A partir de 1939 el Circulo Católico de Badalona es va instal·lar, en un dels locals públics amb més dilatada història de la ciutat, aquella societat religiosa creada al 1897 i que havia tingut diferents estatges, fins i tot al 1936 un grup d´exaltats els havien cremat una part del seu local del c/. de la Creu, en aquella època i abans no existia molt bona relació entre el Circulo Católico i la majoria dels badalonins.  

Amb el pas del temps i els canvis generacionals de mentalitat, han aconseguit que avui sigui una entitat amb un caire tolerant per tot tipus de persones, fins i tot amb el nou nom de “ El Círcol ” que representa realment a una entitat cultural, esportiva i d¨esbarjo per a tothom de Badalona.

No podem oblidar que la secció dramàtica del Círcol, manté  un nom molt reconegut entre els mols
afeccionats del teatre de Catalunya, i molt menys als grans actors i actrius, que han sorgit d’aquesta entitat.

Curiosament quant sols érem uns 11.000 badalonins, teníem 3 teatres a la vila i avui que passem dels 200.00 ciutadans, seguim disposant de sols 3 de teatres el Zorrilla, el Principal i el Blas Infante, sense oblidar el teatre del " Cor de Marina " , un petit escenari de línia italiana, molt  bonic i gens aprofitat, també existeixen tres o quatre sales polivalents que són utilitzades per reunions recreatives diverses i si convé també de teatre.

33 = Margarida Xirgu una conciutadana mol especial.

Quant passegem per al final de la Rambla, concretament per el c/. de Santa Madrona, si féssim memòria recordaríem que la veïna del nº 118, havia estat una aquelles persones que sense ser  de Badalona el seu lloc de naixença, durant la seva estada entre nosaltres i posteriorment molt allunyada, si mes no sempre la va honorar, era la Margarita Xirgu i Sobirà ( Molins de Rei 1888 / 1969 Montevideo – Uruguai )

La família Xirgu es va desplaçar a viure a Girona de 1890 a 1896, després  varen retornar per viure a 

Barcelona i principia d´aprenenta en un  taller de passamaneria, al mateix temps que comença a interessar-se per el teatre d´afeccionats.

Al 1902 va debutar amb 14 anys, al grup de teatre del Saló Asiàtic de Barcelona, la seva afició la fa seguir actuant al Ateneu  del districte V i també amb gran èxit al Cercle de Propietaris de Gracia.

Al 1905 els metges li descobreixen una lesió pulmonar i aconsellen la proximitat del mar, aquest acostament fa que un temps desprès debuti amb el grup d´aficionats de teatre de  Gent Nova de Badalona. 

A finals de 1906 debuta professionalment en el Teatre Romea,com la Blanca de Mar i Cel
A la mort del seu pare al 1907 es va càrrec de la seva mare i el seu germà petit Miquel.

Continua amb una carrera professional plena d’exits en els Teatres Principal i Romea de Barcelona, durant el 1910 va formar compa-nyia de teatre pròpia. 

Durant la seva vida artística va actuar diverses vegades al Teatre Español del c/.del Mar, sense oblidar el Teatre Zorrilla amb“El fill del Rei” al 1910 i també al 1933 que junt amb Enric Borràs varen estar guardonats amb la medalla d’Or de la ciutat de Badalona.

Durant el 1909 va provar en el cine i també al 1916, finalment al 1938 va  protagonitzar Bodes de Sangre en el cinema argenti.

Es va casar al setembre de 1910 amb Josep Arnall, un inoblidable amor de joventut amb qui havia triomfat amb “Joventut de Príncep” al Teatre Principal de Barcelona, aquest amor es va trucar al 1936 amb la mort del seu marit  Josep a la Havana (Cuba).

Durant el 1913 realitza el seu primer viatge a Sud-americà,actuant al Teatre Odèon de Buenos Aires i
també va visitar Xile e Uruguai, obtinguem uns bons èxits.

Durant el 1914 es trasllada a Madrid amb l´intenció de treballar en el teatre castellà, es presenta amb  l´estrena de Patio Azul  de Santiago Rossinyol, obtenint una gran acceptació a l´escena madrilenya, amb el vist i plau dels autors de l´época com Valle Inclan = Perez Galdos = Jacinto Benavente = 
Eduardo Marquina i mols d´altres que li oferiran estrena les seves obres, la llista seria interminable i sols ressenyarem Yerma = Marianela = El Mal que nos hacen =, etc... etc...  
També  recorda darem la fusió de les Companyies de teatre d´Enric Borràs i la Margarida Xirgu al 1919 i l´estrena de la obra” Alimaña” de Eduardo Marquina amb la nova companyia..

En arribar l’any 1921 la Margarita Xirgu marxa en un segon viatge a Cuba i Mèxic.

Al novembre de 1922 compra la casa de Santa Madrona nº 118 i un temps desprès una altre casa al c/.Santa Maria nº 124, amb l’idea  d’unir-les ambdues per els badius.

El concepte primordial d’aquesta operació es facilitar a la seva mare, una millorarà per la seva salut i també un espai mes gran al conviure amb el seu fill Miquel i la seva família a Barcelona. Així mateix durant les temporades que actues a Barcelona, la Margarita podria disposar de vivenda pròpia i restar mes còmodament amb el seu marit Josep, que hostejats en els Hotels.

Els treballs corresponents a la unió de les dues cases i les reformes interiors, es varen realitzar durant el 1931 i desgraciadament la seva mare no en va gaudir tota vegada que havia mort al 1926.
La casa en façana al c/. de Santa Maria va ser ocupada per el seu germà Miquel i família, i la casa enfront del mar per el matrimoni  Arnall - Xirgu i/o els seus hostes que pugessin tenir invitats.

Al 1925 estrena al Teatre Goya de Barcelona “ Santa Juana”  de Bernat Shaw,

A l’estiu de 1926 coneix al  poeta andalús Federico Garcia Lorca.

Durant la lectura a Madrid de l’obra “Mariana Pineda” el seu autor en Federico Garcia Lorca, va presentar  Margarita Xirgu, al periodista, escriptor i polític Manuel Azaña.

L’estrena al Teatre Goya de Barcelona de Mariana Pineda, amb els decorats de Salvador Dalí al 1927,va ser un gran èxit per l’autor i per l’actuació de Margarita Xirgu.

Des de llavors va mantenir una veritable i bona amistat amb els poetes Garcia Lorca i Rafael Alberti i també amb Manuel Azaña, sen l’escollida per estrenar obres de tots tres.

Durant l´any de 1932 el President de la República Espanyola Dn. Manuel Azaña, la va condecorar amb l’ordre de Isabel la Católica .
També aquell any per 2ª  vegada es fusionen les companyies de teatre Enric Borràs i Margarita Xirgu.
El dia 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat en Luis Companys, proclama la República Catalana, i el governador militar general Batet, sufoca l’intentona i empresona al govern català.
Per aquelles dates el expresident de la República Dn. Manuel Azaña  es trobava a  Barcelona, i va ser acusat de còmplice del cop revolucionari i també empresonat alñ vaixell Cadis, ancorat al port de Barcelona.

En assabentar-se’n la Margarita Xirgu, li ofereix la seva casa de Badalona del carrer de. Santa Madrona, a fi que l´esposa i familiars de Manuel Azaña puguin restar a prop del detingut.

El 28 de desembre de 1934, l’Azaña accepta l’hospitalitat de la Margarita i quant surt de la presó pesà uns dies a Badalona, a l’expectativa de ser ben rebut per tot arreu.

Independentment del procés polític que viu el país, la nostre veïna segueix assolint bons èxits, amb Yerma = Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las Flores i la reestrena de “ Bodas de Sangre “ totes elles de Federico Garcia Lorca.

A les eleccions de febrer de 1936, la coalició electoral o Front d´Esquerreres, en surti guanyadora i Dn. Manuel Azaña es l’encarregat de formar el nou govern i el 11 de maig de 1936  es elegit de nou President de la República Espanyola.

Al gener de 1936  Margarita Xirgu i el seu marit Josep Arnall, havien deixat Barcelona per iniciar el seu quart viatge a Sud-americà, en cap moment quant varen embarcar en el vaixell Santander, podien pensar que ja no tornarien mai mes a Catalunya, inicialment Federico Garcia Lorca també els tenia que acompanyar, No obstant el poeta s'hi repensa en l'últim moment i es queda a Espanya, prometen-los trobar-se mes endavant en els paisos americans.Malauradament aquest rencontre no succeirà  mai,
al mes de juliol esclata la Guerra Civil i durant el mes d´agost de 1936 el poeta Federico Garcia Lorca és assassinat, al poble d´Alfacar (Granada ), la mort del poeta i un temps desprès la defunció del seu marit a Cuba, varen ser un cop mol dur per l´actriu. 
Al 1941 es casa amb Miquel Ortin, amic, actor i administrador de la seva companyia.

Estan a Xile s´assabenta que el Govern de Franco ha confiscat tots els bens i l´ha condemnat a l´exili.
Durant els seus 33 anys que va pesar en el exili, va continuar actuant en aquelles terres de Sud-americà i prolongar la seva exitosa carrera d’actriu.

A grans trets deurien saber que al 1942 va crear la 1ª Escola d’Art Dramàtic de Xile, al 1943 es anomenada Presidenta dels Jocs Floral en Llengua Catalana, al 1956 va complir les Noces d’Or amb el Teatre, al 1957 realitza una gira de 5 mesos per Mèxic, al 1958 es construeix la casa a Punta Balena, durant el 1959 el President Tarradellas des de l´exili de França la nomena Delegada de la Generalitat a l´Uruguai.

La gran actriu va morir a Montevideo el 25 d’abril de 1969, durant una intervenció quirúrgica i des de 1988 a petició de la Generalitat de Catalunya, les seves despulles reposen al Cementiri de Molins de Rei, lloc de la seva naixença. 

L’Església de Santa Maria de Badalona

A partir mes o menys del segle X, es comencen a tenir dades de església romànica existent i el nucli de Dalt de la Vila que comença a caminar al seu entorn.

Llavors la Badalona gòtica quedava delimitada per uns carrers que avui serien, el c/.de Dalt ó Nord, el c/. Fluvià ó Est, c/. de la Costa i c/. de les  Eres ó Sud el carrer de Barcelona ó Oest, aquest nucli de població es va mantenir com una estructura molt similar, fins a finals del s.XVII. o principis del s. XVIII                                                                           

  

Església de Santa Maria i la Torre Vella  any 1900     foto Museu Municipal

Segons notes a l’arxiu de Josep Mª Cuyás, la primera inscripció en que tenim data, es del  18 de  Maig de  1406, on es troba  anotat entre altres aspectes,  que l’església no  presentava gaire bon estat i que el cementiri que hi tocava encara no tenia parets, també les notes del dimarts 18 del mes de Maig de 1406, diuen que com no hi eren el rector ni els vicaris, no es pogué visitar el  temple, però es veia el tabernacle, on es trobà el Santíssim Cos de Crist en perfecte estat, i 46 sagrades formes de reserva.

El 29 d’agost de 1499 d’inscripció s’anoten :  aquest  dia  era  rector  el  noble  Bertran  Enriquez de Navarra de la Carra, canonge de Barcelona, noble per la gran ascendència- cia a la cort dels Reis Catòlics, això te alguna relació amb la vinguda de  Cristobal Colom a Sant Jeroni de la Murtra a l’any 1493, no cal oblidar que el descobridor féu dues parades a la vila, a Can Roc i a Can Suñol. Diu la crònica que hi havia a la parròquia els altars dedicats a Santa Maria (el major), Sant  Joan i Sant  Esteve, Sant Miquel, Sant Pere, Sant Abdón i Senén i Antoni i Sant Sebastià, Sant Cosme i Damia.

També diu la mateixa crònica, que el bisbe troba l’església amenaçant gran roina per la seva antiguitat i es tindria de pensar per un futur no tarda un nou temple.

A l’any de 1628 es va instituir la processó del dijous sant, amb la benedicció  dels passos o misteris de la Passió que tenien que figurar-hi i es varen concedir 40 dies d’indulgència a tota persona que hi desfiles a reverenciar-los i reses el parenostre.

A 1685 es varen començar els treballs de la nova rectoria de Santa Maria i que va tardar quasi dos anys en la seva construcció, a la dovella del portal d’entrada de la rectoria i consta gravada la data de la seva iniciació.

Degut al poc espai que tenia l’església romànica i tenint en comte la seva l’antiguitat des de la consagració a l’any de 1112, va comportar que a l’any 1758 s’acordés la construcció de la nova església de Badalona i dedicada a Santa Maria. 

Foren els autors del projecta de tipus neoclàssic, en Josep Juli i en Francesc Renard, la façana es posterior del 1785 i l’autor va ser en Francesc de Rogent.

La diferencia entre la primera edificació romànica i l’actual església de Santa Maria es mol  acusada, en  primer  lloc les dimensions i desprès l’orientació que era cap a l’est, la porta principal de l’església romànica es la que actualment correspon a la porta lateral o d’entrada per el carrer del Fossar Vell. També el campanar estava al altre costat i l’actual campanar ocupa el lloc del antic cementiri.

Com referència, la nova església té l’amplària que abans tenia de llargada per acon-seguir les noves dimensions, es van ocupar unes cases del carrer de Dalt en el sentit

nord i la totalitat del cementiri per el sur.

La  consagració de la nova església parroquial, es va realitzar el 25 de Juliol de 1778.

Un fortuït incendi el 23 de maig de 1825 va cremar bastant aparatosament l’església, la ajuda i col-laboració dels feligresos va arranjar ràpidament tots els desperfectes.

Durant els successos de la guerra civil al  juliol de 1936, l’església de Santa Maria fou cremada i parcialment destruïda per l’actuació de grups incontrolats.

Una vegada acabada la guerra civil, la 1ª reconstrucció parcial va ser beneïda el 26 d’octubre de 1940 i la reconstrucció total va durar fins a la dècada del 1950.

El carrer del Temple ha estat una via en dues etapes, la primera realitzada al 1867 com a prolongació del carrer de Sant Francesc d´Assis fins al passeig de Roca i Pi (avui Via Agusta ) i la segona al 1891 amb d’urbanització dels terrenys de la Torre Vella, com a via directe  entre l’església de Santa Maria o Dalt de la Vila i Baix Mar.

Durant 1975 el nomenclàtor oficial va incorporar un nom diferent als carrers a l’entorn de l’església de Santa Maria, la porta lateral actual, on estava l’antic cementiri que era conegut com el  Fossar Chic avui esta sense nom i el carrer del Campanar Vell es el passatge Barbera.

   

                            Església de Santa Maria vista des de Via Augusta    foto  Betulo  2000