Totes les nacions i allò que les
caracteritza, com l’ètnia, la llengua, el territori i les tradicions comuns,
s’han anat construint de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat mai cap
excepció. A finals del segle VIII la major part de la península Ibèrica estava
controlada pe l’emirat de Còrdova i va ser llavors quant es va constituir
la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany
i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat
configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es pot vincular a l’estat
cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa i es
coneixia per l’imperi Carolingi.
A causa de la necessitat de protegir la
frontera sud del regne franc, i per evitar les ràtzies musulmanes, el rei
carolingi Carlemany va establir una línia entre els Pirineus i l’Ebre que va
anomenar la Marca Hispànica , aquesta locució que entre el 821 i el 850 fou
usada en els " Annals Reials dels Francs “ i designava globalment els
territoris i comtals conquerits per Carlemany al entorn dels Pirineus i
definien el territori del Imperi Carolingi a les incursions i ràtzies sarraïnes
provinents del Califat de Córdoba.
Per tal de crear aquesta marca, Lluís el
Piadós, fill de Carlemany, entrà en territori català al capdavant d’un exèrcit
durant l’any 785. Girona se li va rendir sense lluita i, després de controlar
l´Urgell, la Cerdanya, el Pallars i la Ribagorça, l’any 801 va entrar a
Barcelona.
Els intents per arribar a Tortosa
fracassaren, i finalment la Marca Hispànica quedà reduïda entre els Pirineus i
els rius Llobregat i Cardener. Aquest territori es coneixia amb el nom de la
Catalunya Vella, un temps desprès es va poder arribar al riu Ebre, que marcaria
el límit de la Marca Hispana.
Durant segles i, tal com ha reiterat Michel
Zimmemann, el concepte de Marca Hispànica esdevingué un concepte historiogràfic
sustentat per les raons ideològiques a fi de justificar, tant els drets de la
corona francesa sobre territoris catalans, com també per a situar-hi, de manera
concreta el naixement del Principat de Catalunya.
La historiografia del segle XVI i XVII,
transmeté la imatge de la naixença de Catalunya fent-la sorgir directament del
domini carolingi i de la concessió que el rei de França va fer a Guifre el Pilós
de lo comptat de Barcelona y Principat de Catalunya lliure de subjecció al Rey
de França», emprant les paraules d'Onofre Manescal de 1557 mentres Andreu Bosc
al 1621 precisava que «el país Catalunya en temps de Lothari no tenia encara
aquest títol de Catalunya, sinó d'Espanya o Marca d'Espanya o fins d'Aquitània».
El principi hereditari va ser la norma de
successió en els comtats des del començament del segle X i es va donar un nou
impuls a la Reconquesta, traslladant la frontera al Penedès i colonitzant,
posteriorment, les valls de l’Anoia i del Gaià.
La implantació del califat al 929 per
Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la
Península. El comte de Barcelona Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va
orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau
i fins i tot es va declarar vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa es
va allunyar-se cada cop més de la cort de Franca.
L’arribada al poder d’Hisam II, va suposar un
tomb en la política peninsular i llavors fent taula rasa de les precedents
relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes
cristians i ,en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada
l’any 985.
Aquet fet va obligar a Borrell II a canviar
de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de
renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics.
La mort del rei Lothari i desprès la del seu
fill Lluís V el Jove al 987, van dificultar i mol les negociacions. Les
exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions
d’Al-Mansurent cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar
definitivament amb els Francs.
El rei Hug Capet, el 988, va prometre una
expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans volia
que li renovessin la promesa de fidelitat, amb la presentació personal i un
seguici poc nombrós a Aquitània, amb l’idea què Borrell II quedés a les mans
del rei franc en cas de fracàs.
El resultat d’aquest moviment polític és prou
conegut, Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va anar a l’Aquitània,
considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia
trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat, amb la
revolta carolíngia de Carles de Lotaringià .
Així acabava, de fet, la dominació Franca
damunt dels comtats Catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa i per la
desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc.
Després de dos segles, la independència de la
Catalunya Comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència
formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del Tractat de Corbeil.
Entre Jaume I el Conqueridor i el rei francès Lluis IX.
Encara que seria Pèire de Marca, arquebisbe
francès e historiador (1594-1662 ), el que havia estat enviat per Lluis XIV al
Principat de Catalunya, durant l’administració francesa en la Guerra dels
Segadors i posteriorment al 1659 se li va confiar, juntament amb el bisbe
d´Arenja, la missió de delimitar la frontera sorgida per el Tractat dels Pirineus
a la Conferencia de Ceret.
Llavors Pèire de Marca va visitar els arxius
de Catalunya a fi de documentar-se de la pertinença a França, d'un territori
amb capital Barcelona, anomenat “ Marca Hispànica “ una locució geogràfica
amb continguts polítics e institucionals unitaris, que argumentessin la
legitima possessió francesa dels comtats del Roselló i la Cerdanya i que fos
com fos, de nou havien estat annexionats a Franca per el Tractat dels Pirineus
de 1659.
Els treballs de Pèire de Marca, confirmaven
que durant l’alta edat mitjana ja existia un país unitari anomenat “ Marca
Hispànica “ situat al extrem del imperi carolingi. La seva obra més important ”Marca
hispànica sive limes hispanicus, hoc est, Geographica & historica
descriptio Cataloniae, Ruscinonis, & circum jacentium populorum”, va ser
publicada pòstumament a París pel seu secretari a l’any de 1668.
Molts d'aquells arxius consultats per Pèire
de Marca no s'han conservat i fan d'aquesta obra pòstuma, una de las dades mes
útils e importants per als estudis històrics i del Llinatge
Durant la Renaixença Catalana, encara era
viva la concepció historiogràfica que situava les arrels de Catalunya en la Marca
Hispànica, i que era concebuda com una unitat territorial dins dels dominis
carolingis i sota la preeminència dels comtes de Barcelona.
Aquesta visió fou assumida en ple segle XX
per Josep Calmeta qui situava les arrels de Catalunya com a país de la Marca Hispànica,
i per tant, en el mateix punt que les altres nacions europees, argumentat que
el terme " Marca" era una nova prova dels territoris conquerits a Hispània per els carolingis i aquests l’havien instituït,com ja havien fet abans
en altres regions frontereres, com la Bretanya, Sajonia,Polònia, etc...etc un
districte unitari de caràcter militar i administratiu, dirigit per un marquès
que governava la Marca i que tenia jurisdicció sobre els comtes, en alguns
casos.
Si bé, al començament els comtes de la Marca
Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el
pas del temps, el desinterès i les lluites internes del regne, van motivar que
fossin nomenats entre els membres del seu comtat.
D’aquesta manera, a finals del segle IX, els
comtes catalans van començar a distanciar-se dels reis carolingis i, de forma
paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi i ja van començar a actuar
gairebé de forma independent, això si respectant els monarques francs.
A mitjans del segle X, ja eren quatre les
grans dinasties comtals que dominaven les terres catalanes: el casal de
Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal de Pallars –
Ribagorça i el casal d’Empúries–Rosselló.
Les relacions entre els casals venien
dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé que els comtats
eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a
la pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern de cadascun.
Aquests territoris de la Marca, dividits en
les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló,
Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva
relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que,
de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior
pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb
la cort pontifícia romana.
Així, durant el segle IX, els comtes van
vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament
d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir
el seu poder fins adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint
absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.
Finalment, al llarg del segle X es van
trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem
que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona,
Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug
Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels
comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.
Ja independents dels francs, els comtes
catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per
eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per
prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb
el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat
internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense
lligams amb altres nacions.
La conquesta de les taifes andalusines de
Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que
duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a
grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb forma de govern i
la sobirania comtal, es va bastir estructures d’estat.
En el transcurs del segle XII també es
constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional,
com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català, és un
fragment d’una traducció feta a meitat del segle, per el Fòrum Judicum, un codi
de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’ Organyà, un
sermonari per predicar l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el
començament del XIII.
Paral·lelament a l’ús de la llengua, la
primera aparició de mots catalans fàcils de relacionar filològicament amb
Catalunya, en documents escrits per llegir en el " Líber Maiolichinus de
gestis Pisanorum illustribus " una crònica pisana del 1114 que parla de la
fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona ,
anomenats els " catalanenses "
Pel que fa a l’escut i la bandera de
Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de
Barcelona ” pals de gules damunt un camp d’or “ i apareix per primer cop en un
segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del
1150.
Encara es discuteix si la decoració amb
d’aquesta senyal a les tombes d’ Ermenessenda de Carcassona i de Ramon
Berenguer II és anterior o fruit d’una restauració posterior.
Devem recordar que Ramir II d’Aragó, va donar
el seu regne i la seva filla d’un any al comte de Barcelona Berenguer IV. La
donació es va signar a Barbastre el 11 d’agost de 1137 i es produiria el dia
que el comte volgués.
El 13 de novembre d'aquest mateix any, Ramir
II va abdicar i des d’aquest moment Ramon Berenguer IV ostentava el títol de
comte de Barcelona i príncep d'Aragó, a partir de llavors i fent-se càrrec dels
dos estat es considera que comença el Casal d’Aragó del Llinatge del Comte de
Barcelona.
El mes d'agost de 1150 es van celebrar les
noces del comte Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó a la catedral de Lleida.
Deixem al vostre criteri, desprès de les
dades ressenyades i comprovables en els diferents tractats
històrics adients si Catalunya es pot o no considerar una nació.