Les dades mes antigues que coneixem del Escut
de Badalona corresponen a unes notes del historiador Joan Rosás i pertanyent al
1382 quan el rei Pere el Cerimoniós va concedir al senyor de la Torre Vella en
Bernat de Santcliments a tenir dret de posar el seu escut a l’església parroquial
i de fer-lo brodar als gonfanons o banderes que obren les processons.Tot i que
la seva jurisdicció sobre la vila mai es va consolidar, si que mantenien els
seus Drets Senyorials, especialment els de caire polític i l’escut, com es
varen reconèixer en diverses sentencies civils i eclesiàstiques, en una època que
el municipi s’identificava amb la parròquia.
.
Durant el 1446 en l’escut de la parròquia, la
campana dels Santcliments, era brodada enmig d’un camp de roses en el cobertor
del altar de Santa Maria,
El canvi de nom dels drets senyorials dels
homes en la sagrera badalonina, que els teníem com a sòlids i aforats son
deguts a que Elionor Beneta de Santcliments, la darrera hereva d’aquesta
família es va casar amb Ferrer de Gualbes al 1483.
A partir de llavors els drets dels homes de
la sagrera pesaven a la família Gualbes, l’escut del quals el formaven quatre
faixes de veirs d’ondes blaves en camp blanc.
Es tenen dades que al 1562 en mig de l’altar
major de la parròquia existia un escut del que No queda rastre i on es possible
que tinguessin les armes del senyor de Badalona i també les quatre barres del
rei per la seva jurisdicció sobre la vila.
Encara al 1625 una sentencia del bisbe seguia
donant preferència als senyors de la Torre Vella per sobre del consistori
municipal en el cerimonial de la parròquia, la qual devia de ser presidida per les armes del
senyor. Una safata de plata de l’època que tenia cisellada l’escut parroquial i
va desaparèixer als anys de 1805.
La representació mes antiga que tenim
actualment de les armes de Badalona es conserva al arxiu de la Parroquia de
Santa Maria i es un escut del orgue fet aproximadament al segle XVI i que fou fidelment copiat el 3 de novembre de 1799
per Josep Barriga, historiador i que acompanyat d’un informe va ser adreçat al muni-cipìt,
demanant que “tomasen las antiguas armas más
hermosas y preciosas que las que se
usan, no siendo propias como queda manifestado “.
El geologuista en Francisco Sevillano indica en El Punt del novembre de
1994, que el primer Escut Municipal apareix en un document oficial al 1745,.
Evidentment ni l’historiador Barriga ni cap dels que han continuat durant
els darrers mes de 200 anys amb la seva reivindicació, en
cap moment han obtingut cap resultat satisfactori i tal com ell ja havia
previst, els successius consistoris van seguir utilitzant mes les modes que
l’heràldica i la historia, han utilitzat esquemes mes o menys inventades i
dibuixos decoratius i modernistes guarnits de fullaraca i pesant per senyals
heràldiques sense cap base històrica.
Durant els anys 1852 la dignitat heràldica del
escut utilitzat per l’ajuntament era tan nul-la i la majoria de documents
municipals es sallejaven aleshores exclusivament amb els quatre pals de
Catalunya, sense cap senyal badalonina.
Finalment, al 1876, es mira de posar ordre en
aquell desgavell heràldic que no porta enlloc i després de gairebé un segle de
turbulències, una part dels badalonins prenen consciencia de importància que anava
prenen la vila i era important contribuir a resoldre el tema de l’escut i el
corresponent caire heràldic badaloní.
En temes generals s’adopta l’escut del segle XIX
que proposaven els heraldistes i que va gaudir de força estabilitat i, amb
lleugeres variants va ser utilitzat per tothom com a símbol de la ciutat durant
quasi 40 anys i encara avui es pot trobar fàcilment en llocs public i en
documents anteriors al 1914,
En Rafael Tudó i Duran va publicar el 1906 en la revista “Gent Nova“ un escrit demanant al consistori de la
ciutat, que prenguessin les mesures correctes per disposar del Escut de la
Ciutat i evitar els
canvis que constantment si realitzen al mateix.
Sent l’alcalde de la ciutat en Martí Pujol al
1912 aquest va aprovar encarregar l’estudi i dibuix del nou escut de la ciutat
al prestigiós arquitecte en Lluís Domènec i Muntaner, destinant-hi la
quantitat de Tres Centes pecetes per realitzar la comanda.
Llavors ja es coneixia que aquest reconegut
dibuixant i facultatiu no era heraldista i per aixó res se li pot criticar del
disseny presentat del nou Escut de Badalona..
Aquest encàrrec va ser realitzat dos anys
desprès i el llavors batlle de la ciutat en Josep Casas i Costa, el va considerar
correcta i sense mes tràmits va ser acceptat oficialment per el
municipi el 6 de juny de 1914.
En aquell moment creiem que es va valorar mes
els seu prestigi com arquitecte i polític que la seva vàlua d´heraldista per el disseny del escut de Badalona i, que realment va empitjorar mol mes la grafia errònia i espanyolitzada
dels dos pals que inconscientment va imposar al escut de Badalona i que durant
les dos Dictadures van ser mol ben acceptades.
En cap moment ningú va voler tenir en
consideració als heraldistes, que com B. Espinal del s. XIII, en Pere M. Rigalt
i en F. Piferrer del s. XIX defensaven l’escut en la línea de Josep Barriga amb
algunes petites variants o las de Joan Caselles i Soler
Al setembre de 1994. la Comissió Pro-Adequació del Escut de la Ciutat va demanar al batlle Joan Blanch i
Rodríguez quant procediria sense mes retards a oficialitzar els símbols
representatius del Escut de la Ciutat, tema que, se us va reiterant sense que
vos en feu el mes minin cas, amb un menyspreu absolut a les anteriors
comunicacions que un han fet arribar i que son les següents:
10 de
maig de 1985 - Informe Tec nic del Institut d´Estudis Catalans nº 246 sol·licitant en el seu moment per aquest mateix
Ajuntament, els errors continguts en el disseny de l´actual Escut, al temps que
es dona la pauta per la seva correcció.
14 de
juny de 1990- Nou
recordatori de la Direcció General d’Administració Local, referent a la
necessitat de l’oficialització dels símbols locals.
12 de
juny de 1992 - Carta de la D.G.d’A.L. indicant-vos l’urgencia
de dur a terme al Registre de símbols dels ens locals de Catalunya i la serva
ofialització, pendents encara de la seva correcció i presentació per seu
registre.
11 de
maig del 1993
- La Generalitat de Catalunya, a traves de la
Conselleria de Cultura, us instava a procedir el mes aviat possible a
l’adequació del símbols locals d’acord a l’informe tècnic nº 246.
De les referides comunicacions us les adjuntem
fotocopies, amb la millor intenció.
Desconeixem els motius de la vostra actitud i
creiem que la majoria de badalonins no poden entendre que aquesta qüestió i
desprès dels anys transcorreguts escara no estigui resolta, no podem entendre
que l’esmentada correcció No es porti a terme.
Amb data 2 de novembre de 1994 el diari El Punt publica un complert article
signat per el genealogista Francesc Sevillana, en el que detalla fil per randa
les diferencies que cal corregir entre l’escut de Domènech i Muntaner i la
realitat oficial reconeguda per la Generalitat de Catalunya i pendent
d’inscriure’s des de 1991-
Amb data 5 de novembre de 1994 i el mateix
mitja public, en Joan Soler i Amigó dona la seva opinió per NO tocar l’Escut
que des de 1914 representa a la nostra ciutat, es el seu criteri tan respectable
con totes les demes opinions´
Deu dies desprès en Francesc Sevillano i
també en el mateix mitja contesta a Joan Soler i Amigo recordant-li que com a
Conseller de Cultura al 1979 va ser ell mateix qui el va cridar a fi d’estudiar
i actualitzar l’Escut de Badalona, vosaltres mateixos .........
Els anys passen i la memòria dels Amics de
Badalona amb les dades històriques de Joan
Rosás es recorden en la seva Nadala del 2003 que seguim amb un Escut mol
bonic i amb les seves armes totalment equivocades, fins quant esperarem la seva solució...........
