dijous, 21 d’abril del 2016

03 = Les Tres Xemeneies de Fecsa o l´electricitat tèrmica

Les tres Xemeneies de Fecsa

Una de les darreres polèmiques ciutadanes te un nom, Les Tres Xemeneies, aquest tema es mol complex per els diversos enfocaments o característiques a que es vol arribar i sobre tot per l'exorbitant cost de uns 400.000 €. anuals que representa el manteniment d'aquesta original estructura industrial, situada en una parcel·la de 125.592 m2, dels quals uns 44.152 m2. corresponen a Badalona i 84.442 m2. a Sant Adrià de Besós situats entre la via del tren i el mar.

Amb la cessió anticipada i gratuïta de la zona de les Tres Xemeneies per Endesa a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, ens preguntem a quin concepte i/o partida es podrà incluir el cost de manteniment.... dels tractaments de biodegradació del sol..... etc....  al nostre entendre, aquesta econòmica es el desllorigament veritable de les Tres Xemeneies, quelcom mol difícil d'assumir per una sola administració.

Dins del recinte existeix en funcionament una subestació que alimenta  uns 50.000 receptors de Sant
Adria del Besos ,Badalona i Barcelona ................................................................................................... 

Creiem interessant unes notes memoritzant si mes no, l'introducció  de l'electricitat a partir del 1881 a
casa nostra, encara que feia temps que funcionaven petites instal·lacions particulars amb bons resultats. La construcció de 2 centrals de producció elèctrica d'origen tèrmic durant el 1896, que es quant realment es va començar l'electrificació al penetrar al sostre de Barcelona i les seves rodalies.
Durant uns temps es continua sense una definició concreta i s`arriba al 1906, moment que comença l'electrificació l' de Badalona, que llavors tenia 19.240 veïns, el tipus d' elecyricitat suministrada era 
 “ continua “ i l' empresa distribuïdora era la Central Catalana d' Electricitat. 

Varen ser el treballs realitzats durant el 1898, per l´ enginyer Josep Pascual i Deop, sobre l'importància de la força motriu del riu Llobregat i altres saltants naturals de orografia muntanyosa i de congostos que tenim al nostre país, que varen propiciar un gran canvi al sistema productiu elèctric
un gran canvi al sistema productiu elèctric, axó es una pagina de l' Historia Elèctrica de Catalunya i de la seva força motriu.



Detall general del Pantalà al 2000. el primer original de 1913 es el mes fosc

Al costat del mar en el litoral entre Badalona i Sant Adrià, es va començar a produir electricitat tèrmica ininterrompudament a partir de 1913, quant Emili Riu construí la primera central per Energia 
Elèctrica de Catalunya” que llavors competia amb Barcelona Traction Linhg & Power, i des de llavors en aquesta mateixa ubicació han funcionat fins a 7 centraletes diferents.

El primer Pantalà va ser construït al 1913 ( es el primer a l'esquerrera de la foto) que foren ampliats segons les necessitats de les turbines de refrigeració, mes o menys fins la dècada de 1990. Aquests pantalans, entraven uns 200 metres mar endins i disposava de uns tubs de 2 mts de diàmetre per portar aigua del mar i refrigerar las Turbines, des de la seva posta en marxa a primers del s.XX.
Com molts altres elements el Puntala ha estat desmantellat o destruït durant el curs de 2014 / 15, sense conservar cap detall de industria elèctrica del Besos.

A pesar que la central va cèsar l´activitat productiva el 2011, les reivindicacions per la conservació de les Tres Xemeneies, corresponen al col/lectiu “ Dones de Futur “ de Sant Adrià de Besos del 2001.
Durant 2007 es constitueix la Plataforma per la preservació de les Tres Xemeneies de Sant Adrià, que vol aglutinar tot el conjunt d'entitats ciutadans que reivindiquen el seu manteniment com un signe d'  identitat o del patrimoni industrial.



Des de 2001 independentment de la seva activitat productiva, les demandes per la conservació de la Central Tèrmica del Besos, han representat la fita d’un col-lectiu molt importat, amb l’idea de salvar una icona de producció elèctrica.

Va ser construïda entre 1971 i 1976 utilitzant la tecnologia alemanya i l´enginyeria espanyola. La característica mes important d'aquesta Central Tèrmica son les Tres Xemeneies situades al damunt de les calderes, que podien treballar amb un cicle combinat i format per tres grups de 350 MW cadascun, que podien ser alimentats amb gas natural o fuel -oil.
El projectà original de construcció era amb dos mòduls ( els més propers Badalona), però finalment es va ampliar amb tres mòduls separats a una distancia desigual entre les 3 torres.
L’altura de les xemeneies correspon a 90 mts. de les calderes, mes els 90 mts. de les xemeneies situades just damunt de les calderes, i mes tard si varen afegits 20 mts mes fins arribar als 200 mts. d' altura de l'altura actual, amb una construcció metal-lica  posterior a fi de protegir la capa tèrmica al voltant dels 170 -190 mts de la zona de l’Area Metropolitana de Barcelona.
També mereix un record especial en Manuel Fernàndez Marquès, un treballador mor al 1973 per un tret de la policia, durant una protesta entre l'empresa i els quasi 900 treballadors que arribaren a treballar-hi.
Durant els darrers anys de funcionament o la barreja de matèries emprades per la seva combustió, produïen una polsera negra que va embrutar durant dècades la roba estesa als terrats d’ ambdues ciutats i també els cotxes estacionats en llocs propers a la Tèrmica.

Es important remarcar que el sistema de refrigeració de la central, retornava l’aigua calenta al mar, fet que atreia els peixos i convertia aquell lloc en un indret especial per els pescadors.

Actualment Endesa ha comunicat al ajuntament de Sant Àrdua de Besos la seva intenció de cedir les Tres Xemeneies i la sala de Turbines amb la finalitat de respectar la voluntat popular, que vol que les instal·lacions passin a formar part del municipi com a elements singulars de l''skyline' del litoral barceloní.
Curiosament aquesta cessió de la Companyia Elèctrica, va ser tramitada  esprès de la aprovació municipal de B.C.I.L. “ Be Cultural d’Interès Local de ple dret.”
Esperem que tot es resolgui amb una millora general al litoral marítim ambdues ciutats i que en cap cas representi un nou problema que incrementant la densitat urbanística amb noves construccions.







dissabte, 16 d’abril del 2016

06 - Els Dolls d`aigua, les mines i les fonts de Canyet

                           
Una antiga i avui quasi ignorada costum entre els badalonins, era realitzar petites caminades a les fonts del nostre contorn i que amb el pas del temps aquelles sortides es varen anar transformant per celebracions familiars i/o també per grups amics, a totes elles el menú eren les costellades i per els mes atrevits una paella de companys. A partir del mes de juny de 1957 es va posar en circulació el popular cotxe Seat, que llavors costava 65.000.oo pts ( uns 390 €. avui ) i que va repesen-tar un canvi itineraris mes llunyans a la muntanya i al mar.
En contrapartida aquella variació de costums va perjudicar i molt, el manteniment dels accessos de les fonts, arribant fins el cas de quasi la pèrdua dels camins i també en altres casos a la desaparició de algunes petites fonts.
Siguin aquestes ratlles el nostre record a les Fonts i a les Excursions d’altres temps.

Font de Can Devesa, era mol concorreguda i popular a mitjans del s.XX per les arrossades i berenars a entorn de la font, dins d’un ambient fresc i humit, envoltat amb alzines, pins, roures, acàcies i tot un sotabosc molt atapeït, actualment la font esta descuidada i sense senyalitzar, a la part baixa del parc del restaurant del mateix nom, de la carretera de Moncada.

Font de Cal Artiller, era mol estimada, especialment el primer de maig i el dijous gras, en que una bona part de la fondalada de la Vallesana, es poblava de fogueres per coure carn a la brasa, i sempre acabava amb les cantades de sarsueles i/o havaneres, al fons del camí on esta situat un  restaurant de Cal Artiller, segueix una  vereda que portava a la font i avui esta desconegut i abandonat.

Font del Lleó situat al camí de la Serreta, junt al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, enmig  d´una 
frondosa vegetació que envoltava aquesta font, l´aigua  brolla del cap d’un lleó situat en un mur de separació del camí.

La font de Sant Miquel esta situada dins del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra  i el aigua procedeix de la Mina de la Font-santa, que neix a un centenar de metres de distancia, el soroll del aigua alegra el silenci del Claustre e la Cartoixa..

La font de Cal Alemany, era una veta de la mina de la Font santa que arribava mes o menys per una canaleta i posteriorment es va canalitzar mitjançant un aqüeducte al s.XIX del que encara resten 6 trams mes o menys en bon estat i que portava l´aigua a la masia especialment al magnífic safareig d’arcades, avui en roina total.

Font de Can Mas, situada a prop de la masia del mateix nom i dins d’un entorn amb brucs, fonoll i arguellades florides que ho cobrien tot de un mantell groc, i en els marges mols esbarzers i mates d’arboç, queda a uns 900 mts de Sant Jeroni, en el camí al coll de la Vallesana.

La Font de Can Mora, esta dins del sector forestal de la masia, esta  clausurada i tapada i en el seu lloc una Pilona Tubular de ciment que ens recorda la Font de Can Mora  i també la bona aigua que hi havia brollat durant mols anys.

La Font de Can Coll sempre a disposat de molta i bona aigua, fins i tot mante una gran estima entre els vilatans, que durant anys i encara avui si desplaçant per agafar la necessària del consum domèstic. En Josep Coll un descendent dels vinaters de Canyet, a primers del s.XXI ha tornar a conrear i produir vi als terrenys que duran mols anys ja havien estat les ufanoses vinyes del barri. També forma part de la “ Denominació d’Origen Alella “ tota vegada que la seva finca queda situada dins la zona del sector que inclou aquesta denominació, i també el mateix tipus de terreny de sauló de d’origen arenós granític. 

La Font de la Rosa, utilitza la mateixa veta d’aigua de Can Codina i  Can Coll, esta situada al peu de la carretera de Canyet, amb els anys ha perdut la gran popularitat que gaudia des de l´inauguració com a final  del Autobús de Canyet, especialment per anar a berenar els col-legits actualment a pesar de continuar  al mateix lloc a peu de carretera, molta gent la desconeix tot i pesar-hi per devant 

La font de l’Amigo, sempre brolla excepte els anys de molta sèquia, esta envoltada d´un bosc de pollangres  i arbres de Rivera, queda situada al capdamunt del Torrent de l’Amigó i fins i tot disposava de un banc de pedra per a descansar.-hi.
Aquesta font també subministra l’aigua del safareig del carrer de Can Ferrater, un lloc mol popular que durant els primers anys de 1900, es dedicaven a realitzar la bugada de la gent benestant de Barcelona, utilitzant l’aigua de la font de l’Amigo i que curiosament realitzaven aquesta tasca els homes del sector. .
També i degudament canalitzada una part de l’aigua de la Font de Cal Amigó  arribava a diversos sectors de la ciutat. Durant la Pandèmia de Colera del 5 de desembre de 1970 la Prefactuira Local de Sanitat va prohibir aquesta aigua per us domestic.

La Font de Can Ruti, des de la rotonda o parada dels autobusos de la residencia, Germans Pujol es segueix un camí que et porta fins a la Font del Goig o de Can Ruti, situada mes o menys sobre del hospital i protegida amb una paret angular de pedres, avui esta bastant arrenjat tot el sector.

La Font de l’Arbós, estava situada en els terrenys que la Pedrera de la Vallesana i  va  desaparèixer durant els treballs de l´extracció de pedra i avui sols ens resta el nom 
.
La Font del Pop o de Beu i Tapa, neix a la riera de Pomar abans d’unir-se amb la riera de Montalegre, era un paratge envoltat de pins, fonoll, garrofers, canyars i figueres entremig de vinyes que ja no existeixen, posteriorment amb la construcció del nou accés a la Residencia de Can Ruti, aquest paratge i la seva Font han estat restaurats, el temps dirà si continua aquesta idea de manteniment.

La Font de Can Ferrater, desconeguda la seva situació exacta, es creu que estava per les immediacions del Torrent de Can Ferrater o la Carabassa i que el moviment de terres per ubicar el pas de la carretera de Badalona a Moncada al 1930, en un   sector de la finca, pot tenir quelcom a veure amb el fet de la seva desaparició.

La Mina del Comú, segons documents del arxiu Cuyás, podem situar mes o menys a la dècada de 1780 en Josep Galceran de Pinós va obrir una mina a la Vall de Canyet, part de la qual està dins la muntanya i la resta sota el torrent o riera que recull les aigües pluvials i les porta fins el mar, era la galeria’aigua mes llarga de les construïdes a Badalona, els primers 300 metres eren d’excavació senzilla en el terreny granític per ampliar les filtracions i el caudal d’aigua del doll principal. La resta de uns 1000 metres varen ser bastits dins un túnel amb paret i sostre de volta de maons compactats per evitar filtracions i seguin paral·lelament la riera i després per les terres agrícoles de Can Marti Pujol i Can Viñas ( avui desaparegudes i els terrenys edificats ) fins a la sortida i/o entrada a la paret de separació de Ca l’Andal i des d´aquet punt continuava canalitzada amb tubs ceràmics enterrats, fins els repartidors de Sant Josep de Roses i el repartidor general del carrer de Lladó nº 28. 
La Prefectura Local de Sanitat amb data 5/12/1970, va prohibir l’utilització de l’aigua de la Mina del Comú per us domèstic, degut a una Pandèmia de Colera. Avui no esconeix quim tram escara resta i l’estat de conservació per la manca de seguiment d’aquesta mina del s, XVIII.

Mina del Manso Soley després Ca l’Arnus, es correspon a la llicencia per construir
una mina i utilitzar les aigües del Torrent de Pomar, atorgada al 1724 i excavada al 1874 amb un caudal de unes 200 plomes d’aigua, utilitzada per els conreus de la finca del Mas Soley i desprès també per Ca l’Arnus.                                        
Es a partir del 1848, que amb la construcció d’un repartidor al c/ del Ullal, també va als conreus del Clos de la Torre i a diversos propietaris per el seu us particular. També com a la mina de Ca l’Amigo, la del Comú, etc..etc, la Pandèmia de Colera l la Prefectura Local de Sanitat amb data 5/12/1970 varen prohibir l’utilització de l’aigua de Ca l’Arnus per us domèstic.
Segons comentaris d´en Toni Seuma, a les seves notes sobre las Fonts de Canyet , han desaparegut i sols es coneixem per transmissió oral dels antics excursionistes. les fonts “ dels Pins = del Gat = la del Mig i la de les Mallorquines “  entre altres. .

El Barri de Canyet es com un CAU de sorpreses...................

El 5 de maig de 1942  li va ser atorgada a la Sra. Rosa Ibars la concessió nº 2957 per l’explotació de minerals especialment “Coure”, al sector de la Carrelada de Marina a uns 400 mts d’altura sobre el nivell del mar.
La explotacio estava registrada amb el nom de “La Pilarica” i disposava de unes galeries amb unes galeries de uns 170 mts de longitud, va estar en explotació des de 1942 fins el seu tancament al 1957, es desconeix el mol o poc èxit d`aquesta concessió minera.



                                      Detall de una galeria de la mina avui tancada de Canyet