La font de ferro “
Badalona “ disseny de Francesc Rogent al 1892
Aquesta font esta al c/,de Sant
Francesc
Creiem
que l’idea de canalitzar aigua i portar-la a diversos llocs de la
vila, mitjanant unes fonts publiques, va ser aprovada per
l’administració local al voltant de l'any de 1870,
amb el vistiplau del arquitecte municipal Francisco
de Paula del Villar y Lozano,
i després revisat per l'arquitecte provincial en Francesc Daniel
Molina i Casamajó.
Encara
que mol abans i des de principis del s. XVI a la plaça de la Font,
existia la font de Dalt de Vila, que
aprofitava l’aigua procedent del Torrent de la Font i que arribava
mitjançant l’aqüeducte del carrer de l’Ullal a la Torre Vella
per regar els conreus del Clos de la Torre , tota vegada que a mesura
que havia anat creien la parcel·lació de la Partida del Pou de Sant
Pere, s’avia anat reduint-ne el subministra d’aigües al Clos de
la Torre.
Una
excepció a tot això, eren les cases que disposàvem de pou pel seu
us domèstic.
El Barri
de Canyet disposava de suficient aigua per les diverses fonts que
tenia cada masia i que encara avui la majoria les disfrutan. Tampoc
devem oblidar les mines construïdes durant el s.XIX per portar
l’aigua de les muntanyes de Canyet a la vila, com foren el Comú a
Dalt de la Vila des de 1830 i el Manso Solei -.Cal Arnus des de 1848.
El
Barri de Llefia i tota aquella zona agrícola estava regada per la
sèquia de Dalt, que duia l’aigua dels molins de Santa Coloma i del
Riu Besòs i també disposava
d’una mina ben canalitzada que al final tenia una paret rústega de
la que brollava un raig d’aigua procedent del Reg antic, on es
formava un espai ple de pins i algunes acàcies, aquell lloc
era molt po-pular i conegut per la Font de la Mina, fins i tot havia
existit un berenador, que ha partir de 1920 es va dedicar a diferents
activitats lúdiques.
Les
fonts que han arribat als nostres dies, varen ser dissenyades per
l’arquitecte Francesc
Rogent i Pedrosa l'any
1892,
eren uns models de font
urbana amb ferro colat i formats per una columna rodona, que sosté
una estructura quadrada i presenta a cada cara, un perfil
semicircular amb un pinyó i amb un escut de
Catalunya o de
Badalona.
Poden
disposar de una, de dues, de tres i fins i tot de quatre aixetes i
cadascuna disposa de una pica rodona on sense problemes es poden
recollir les aigües i naturalment també son de ferro i
segueixen el mateix disseny.
Aquelles
fonts de ferro colat “model Badalona“, foren
les primeres instal·lades a la nova ciutat a finals del s.XIX.
Eren un
regal doble per els badalonins, gaudir de una font publica i un model
tan original, es varen instal·lar a diversos llocs estratègics de
la nova ciutat, segons creiem varen poder disfrutar aquet privilegi
els carrers de :
Guifré,
de la Lluna; de la Conquista; d'Alfons XII; d'en Prim cantonada amb
Santa Maria, a las meitat del carrer de Lladó, al carrer de la
Quintana Baixa (avui Marti Pulol ) amb carrer de Barcelona, també
amb al carrer Real i a tocar de l'estació de tren M.Z.A......
Més
tard i fins a l'actualitat, se n'han continuat instal·lant amb el
mateix model a altres punts de la ciutat, excepte els anys de la
postguerra que per la manca de ferro, eren construïdes in situ i amb
materials ceràmics o d’obra.
Tal com
descriuen Joan Antoni Padros i Francesc Lladó, arquitectes i
redactors del Pla especial de Protecció del Patrimoni del Ajuntament
de Badalona, el disseny i elaboració del mobiliari urbà,
especialment les fonts publiques, han permès continuar donant el seu
servei de forma eficient i estan encara en us i servei, aquells
models del s. XIX en diversos carrers.
També
l’Ajuntament de Barcelona en va demanar un tiratge, amb la variant
del escut de Catalunya en lloc de Badalona, es desconeix la seva
ubicació i si continuen en servei.
