08 = La mina d`aigua del Manso Solei des de 1847

8 = La mina d’aigua del Manso Solei des de 1847

L´emplaçament exacta del Doll principal de l'aigua de aquesta mina es desconegut, se suposa que neix a les estivacions del Turó del Fra Rafel al sector de la Conreria i prop del Dolls de la Font del Ferro i la mina de la Font del Pop. Aquesta afirmació ens ve donada per la similitud i el lligam hidrològic trobat entre l'aigua d'ambdues mines i la de Can Solei, així com les característiques ressenyades en Las Mines d´aigua a la Serralada de Marina i també la proximitat dels Dolls senyalats en el “ Plànol Topogràfic de les 104 fonts de la Cartoixa de Montalegre “

En una escriptura del Notari Don José Dardé del 19 de febrer de 1848, si llegeix...... Y a D. Ramón Romá y Marti pertenece la facultat de construir una mina y valerse de las aguas que corren y pueden correr por la riera de Pomar, en virtut del establecimiento a su favot otorgado por el M.I.S. Don José Pedrajas Superintendente general de este ejercito y Principado con escritura recibida en la Escribanía mayor de la Intendencia general ante su Escribano D. Geronimo Sastre y Rovira a 3 de febrero de 1724. data amb lletres en el original

Els propietaris de l’heretat Soley, l’Ignasi Llobet i Serra i la seva consort na Josefa Oriol i Romá, varen encarregar a Vicenç Morlá miner i a Jeroni Vidal paleta, la localització i la busca de la veta d´aigua i la construcció de la mina i conducció de la mateixa sota el torrent o riera de Pomar i Canyadó fins a una caseta ubicada dins del Manso Soley, es calcula l’acabament i l´arribada de l'aigua al 1847 i el cost total va ser de 11.680 lliures catalanes , segons la factura de data 28 de setembre de 1847.

A fi de millorar el seu patrimoni i liquidar finalment als creditors de les despeses per la portada de la mina d´aigua fins el Manso Soley, els seus propietaris varen prendre la decisió de traslladar al centre de la vila i posar a la venda unes 15 plomes de aigua, una petita part de les mes de 200 plomes d´aigua que subministrava de caudal mitja la mina del Manso Soley.

Per aquest motiu, venen 10 plomes d’aigua a las Sra. Marquesa de Barbera de Dalt de la Vila i les 5 restats als Srs F. de Sales, J. Dardé i J. LLeal del centre de la vila, el preu de venta estipulat va ser de 300 lliures catalanes cada ploma i el compromís dels venedors de situar el repartidor a prop dels seus domicilis i des de aquell repartidor ho prendran els perceptors per portar l’aigua a casa seva. La Sra. Marquesa va requerir que el repartidor estigues situat al c/.del Ullal, en un solar del “Luchin” i de pertinència dels venedors.

La construcció del repartidor del carrer del Ullal i seguidament el del carrer del Pinzell, adossat al cafè de Can Clarós, varen ser realitzats per en Vicents Morlá miner i per Jeroni Vidal paleta, que cobraren 4.500 lliures catalanes que corresponien al saldo pendent dels treballs de portar l’agua des de el naixement al Manso Soley i la construcció dels dos repartidors fins al centre de la vila. La finalització dels treballs i la posta en marxa de la distribució, es va realitzar durant al mes de febrer de 1848

Durant el mes d´abril de 1859, l’Evarist  Arnús un banquer, financer e inversor, va adquirir en publica subhasta unes 8 ha. de les 11 ha. que tenia en propietat el Manso Soley o finca agrícola, que remuntava la seva antiquat al 1565. i que també incloïa la propietat de la mina existent dins de l’heretat, que a partir de llavors va anomenar-se de Ca l`Arnùs.

El recorregut de les vetes d’aigua de la mina del Manso Soley o Ca l´Arnús per el sector del Torrent de Pomar, està corroborat per causes alienes i sorgits en el transcurs del anys.

a – El 9 de febrer de 1903, un reial decret va aprovar la construcció de un cementiri a Pomar, en uns terrenys de propietat municipal coneguts “ per la vinya d’en Pelay ” i que seguint la tradicional urgència dels afers municipals, es va iniciar la construcció del nou cementiri 19 anys després,.

Es va començar l´edificació durant el 1922 amb el projecte i la direcció del arquitecte municipal en Joan Amigó i Barriga. Quasi llesta la primera illa amb 5 plantes d’alçària i 80 nínxols, va ser impugnada l’obra del cementiri en aquell sector per els Srs. en Joan Coma Cros en nom de Can Solei, la Camil-la Martínez com a vídua d’Arnús i el Marques de Barberà, amb el motiu de una possible contaminació del traçat de la mina d’aigua que passava per el subsòl d'aquell terreny, que tenia que ser un cementiri.

El plet  es va resoldre el 28 de gener de 1925, desprès dels informes i la intervenció de Dn. Máximo San Miguel, catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona i altres, finalment el Governador Civil va anular la reial ordre publicada el dia 9 de febrer de1903. Els impugnants varen compensar a l’administració amb 10,000 ptes, quantitat similar a la pagada per l'Administració al 1903, com a valor de la compra del terreny.

b – Amb data d´agost de 1965 i durant la construcció del Polígon “ Unitat Veïnat Absorció “ a Pomar, es van malmetre tres dels pous de ventilació del recorregut de la mina, que foren degudament arrengats i sota la vigilància als propietaris de la mina.

c – Durant l’execució de l’autopista al 1967, va ser necessària la construcció d’un pas hermètic sota el vial i un sifó per les diferencies de nivell, que permetessin el pas de les 200 plomes d´aigua i que curiosament està situat a la paret del llac i una part del caudal d´aigua forma una petita cascada o un al·licient mes al reco del castell de Ca l`Arnùs.

La Revista de Badalona del dia 5 de desembre de 1970 i en la pàg. 4, informa que la Prefectura Local de Sanitat, per indicació de l’alcaldia i per evitar la possible expansió de la pandèmia de Colera, detectada en les aigües de mines de la comarca del Barcelones, , ordena el tancament de la mina de Cal Arnús, per una possible contaminació i perillositat per l’ús domèstic. Aquest tancament també serà aplicat a les altres mines, que portaven aigua a la ciutat, com les del Comú i de Cal Amigó ... etc.

Aquell tancament del subministra d’aigua per els usuaris de la mina de Ca l'Arnús, no va afectar ni afecta l’avituallament d’aigua per els conreus dels masovers, que treballaven les terres de la masia, ni tampoc la renovació de l’aigua del Llac i el servei generals dels recs i manteniment del Parc, que continuant com sempre des de 1847.

El diari La Comarca i la  Revista de Badalona del 12 de febrer de 1977, notifiquen acompanyat de fotografies, l’obertura de la prolongació del carrer Termes Romanes fins el c/ Fluvià, on es pot veure el repartidor del Clos de la Torre, que subministrava l’aigua de la mina de Cal Arnús, als diversos propietaris que la rebien diàriament.

Les diverses pressions de propietaris de la mina i també dels veïns, aconseguí evitar momentàniament l’enderrocament de la caseta del repartidor, que des de 1848 estava situada en aquest indret. Lamentablement i sense cap explicacions, el repartidor va ser totalment derruït a mitjans de febrer de 1977, sense tenir en compte que també destruïen la Història de Badalona

Uns dies després es van aixecar de nou els envans i aquell carrer es va transformar en un altre solar tancat a Dalt de la Vila. Destres de mes de 45 anys de constància i lluita sorda, al final ha estat possible l´obertura definitiva del solar de Can Luchin, una vegada deixada la seva utilització com a repartidor de l aigua del Manso Soley.

Voldríem agrair la col·laboració i col-locació per part del Ajuntament de la placa indicativa del sector i la seva petita informació històrica del barri de Dalt la Vila, desitjant que No segui la darrera placa informativa al barri i/o tot Badalona.