Una antiga i avui quasi ignorada costum
entre els badalonins, era realitzar petites caminades a les fonts del nostre
contorn i que amb el pas del temps aquelles sortides es varen anar transformant
per celebracions familiars i/o també per grups amics, a totes elles el menú
eren les costellades i per els mes atrevits una paella de companys. A partir del
mes de juny de 1957 es va posar en circulació el popular cotxe Seat, que llavors
costava 65.000.oo pts ( uns 390 €. avui ) i que va repesen-tar un canvi itineraris
mes llunyans a la muntanya i al mar.
En contrapartida aquella variació de costums va perjudicar i
molt, el manteniment dels accessos de les fonts, arribant fins el cas de quasi la
pèrdua dels camins i també en altres casos a la desaparició de algunes petites
fonts.
Siguin aquestes ratlles el nostre record a les Fonts i a
les Excursions d’altres temps.
Font
de Can Devesa, era mol
concorreguda i popular a mitjans del s.XX per les arrossades i berenars a
entorn de la font, dins d’un ambient fresc i humit, envoltat amb alzines,
pins, roures, acàcies i tot un sotabosc molt atapeït, actualment la font esta
descuidada i sense senyalitzar, a la part baixa del parc del restaurant del
mateix nom, de la carretera de Moncada.
Font
de Cal Artiller, era
mol estimada, especialment el primer de maig i el dijous gras, en que una bona
part de la fondalada de la Vallesana, es poblava de fogueres per coure carn a
la brasa, i sempre acabava amb les cantades de sarsueles i/o havaneres, al
fons del camí on esta situat un
restaurant de Cal Artiller, segueix una vereda que portava a la font i avui esta
desconegut i abandonat.
Font
del Lleó situat al
camí de la Serreta, junt al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, enmig d´una
frondosa vegetació que envoltava aquesta font, l´aigua brolla del cap d’un lleó situat en un mur de separació del camí.
frondosa vegetació que envoltava aquesta font, l´aigua brolla del cap d’un lleó situat en un mur de separació del camí.
La
font de Sant Miquel
esta situada dins del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i el aigua procedeix de la Mina de la
Font-santa, que neix a un centenar de metres de distancia, el soroll del aigua alegra
el silenci del Claustre e la Cartoixa..
La
font de Cal Alemany,
era una veta de la mina de la Font santa que arribava mes o menys per una
canaleta i posteriorment es va canalitzar mitjançant un aqüeducte al s.XIX del
que encara resten 6 trams mes o menys en bon estat i que portava l´aigua a la masia especialment al magnífic safareig d’arcades, avui en roina total.
Font
de Can Mas, situada a
prop de la masia del mateix nom i dins d’un entorn amb brucs, fonoll i
arguellades florides que ho cobrien tot de un mantell groc, i en els marges
mols esbarzers i mates d’arboç, queda a uns 900 mts de Sant Jeroni, en el camí
al coll de la Vallesana.
La
Font de Can Mora, esta
dins del sector forestal de la masia, esta
clausurada i tapada i en el seu lloc una Pilona Tubular de ciment que ens
recorda la Font de Can Mora i també la bona
aigua que hi havia brollat durant mols anys.
La
Font de Can Coll sempre
a disposat de molta i bona aigua, fins i tot mante una gran estima entre els
vilatans, que durant anys i encara avui si desplaçant per agafar la necessària del
consum domèstic. En Josep Coll un descendent dels vinaters de Canyet, a
primers del s.XXI ha tornar a conrear i produir vi als terrenys que duran mols
anys ja havien estat les ufanoses vinyes del barri. També forma part de la “
Denominació d’Origen Alella “ tota vegada que la seva finca queda situada dins
la zona del sector que inclou aquesta denominació, i també el mateix tipus de terreny
de sauló de d’origen arenós granític.
La
Font de la Rosa, utilitza
la mateixa veta d’aigua de Can Codina i Can
Coll, esta situada al peu de la carretera de Canyet, amb els anys ha perdut la
gran popularitat que gaudia des de l´inauguració com a final del
Autobús de Canyet, especialment per anar a berenar els col-legits actualment a pesar de continuar al mateix lloc a peu de carretera, molta gent la desconeix tot i pesar-hi per devant
La
font de l’Amigo,
sempre brolla excepte els anys de molta sèquia, esta envoltada d´un bosc de pollangres i arbres de Rivera, queda situada al
capdamunt del Torrent de l’Amigó i fins i tot disposava de un banc de pedra per
a descansar.-hi.
Aquesta font també subministra l’aigua del safareig del carrer
de Can Ferrater, un lloc mol popular que durant els primers anys de 1900, es
dedicaven a realitzar la bugada de la gent benestant de Barcelona, utilitzant l’aigua
de la font de l’Amigo i que curiosament realitzaven aquesta tasca els homes del
sector. .
També i degudament canalitzada una part de l’aigua de la
Font de Cal Amigó arribava a diversos
sectors de la ciutat. Durant la Pandèmia de Colera del 5 de desembre de 1970 la Prefactuira Local de Sanitat va prohibir aquesta aigua per us domestic.
La
Font de Can Ruti, des
de la rotonda o parada dels autobusos de la residencia, Germans Pujol es
segueix un camí que et porta fins a la Font del Goig o de Can Ruti, situada mes
o menys sobre del hospital i protegida amb una paret angular de pedres, avui esta bastant arrenjat tot el sector.
La
Font de l’Arbós,
estava situada en els terrenys que la Pedrera de la Vallesana i va desaparèixer durant els treballs de l´extracció de pedra i avui sols ens resta el nom
.
.
La
Font del Pop o de Beu i Tapa, neix a la riera de Pomar abans d’unir-se amb la riera de Montalegre,
era un paratge envoltat de pins, fonoll, garrofers, canyars i figueres entremig
de vinyes que ja no existeixen, posteriorment amb la construcció del nou accés
a la Residencia de Can Ruti, aquest paratge i la seva Font han estat
restaurats, el temps dirà si continua aquesta idea de manteniment.
La Font de Can Ferrater, desconeguda la seva situació exacta, es creu que
estava per les immediacions del Torrent de Can Ferrater o la Carabassa i que el
moviment de terres per ubicar el pas de la carretera de Badalona a Moncada al
1930, en un sector de la finca, pot
tenir quelcom a veure amb el fet de la seva desaparició.
La
Mina del Comú, segons
documents del arxiu Cuyás, podem situar mes o menys a la dècada de 1780 en
Josep Galceran de Pinós va obrir una mina a la Vall de Canyet, part de la qual
està dins la muntanya i la resta sota el torrent o riera que recull les aigües
pluvials i les porta fins el mar, era la galeria’aigua mes llarga de les construïdes a
Badalona, els primers 300 metres eren d’excavació senzilla en el
terreny granític per ampliar les filtracions i el caudal d’aigua del doll
principal. La resta de uns 1000 metres varen ser bastits dins un túnel amb paret i sostre de volta de maons compactats per
evitar filtracions i seguin paral·lelament la riera i després per les terres
agrícoles de Can Marti Pujol i Can Viñas ( avui desaparegudes i els terrenys
edificats ) fins a la sortida i/o entrada a la paret de separació de Ca l’Andal i des d´aquet punt continuava canalitzada amb tubs ceràmics enterrats, fins els repartidors de Sant Josep de Roses i el repartidor general del carrer de Lladó nº 28.
La Prefectura Local de Sanitat amb data 5/12/1970, va
prohibir l’utilització de l’aigua de la Mina del Comú per us domèstic, degut a
una Pandèmia de Colera. Avui no esconeix quim tram escara resta i l’estat de conservació per
la manca de seguiment d’aquesta mina del s, XVIII.
Mina
del Manso Soley després Ca l’Arnus, es correspon a la llicencia per construir
una mina i
utilitzar les aigües del Torrent de Pomar, atorgada al 1724 i excavada al 1874
amb un caudal de unes 200 plomes d’aigua, utilitzada per els conreus de la
finca del Mas Soley i desprès també per Ca l’Arnus.
Es a partir del 1848, que amb la construcció d’un
repartidor al c/ del Ullal, també va als conreus del Clos de la Torre i a
diversos propietaris per el seu us particular. També com a la mina de Ca
l’Amigo, la del Comú, etc..etc, la Pandèmia de Colera l la Prefectura Local de
Sanitat amb data 5/12/1970 varen prohibir l’utilització de l’aigua de Ca
l’Arnus per us domèstic.
Segons comentaris d´en Toni Seuma, a les seves notes sobre
las Fonts de Canyet , han desaparegut i sols es coneixem per transmissió oral
dels antics excursionistes. les fonts “
dels Pins = del Gat = la del Mig i la de les Mallorquines “
entre altres. .
El Barri de Canyet es com un CAU de sorpreses...................
El 5 de maig de 1942
li va ser atorgada a la Sra. Rosa Ibars la concessió nº 2957 per l’explotació
de minerals especialment “Coure”, al sector de la Carrelada de Marina a uns 400
mts d’altura sobre el nivell del mar.
La explotacio estava registrada amb el nom de “La Pilarica”
i disposava de unes galeries amb unes galeries de uns 170 mts de longitud, va
estar en explotació des de 1942 fins el seu tancament al 1957, es desconeix el
mol o poc èxit d`aquesta concessió minera.
Detall de una galeria de la mina avui tancada de Canyet
Hola la Font de la Rosa mes on menys on es troba he vist que es troba a prop del bus on mes o menys?
ResponElimina